Ja ha sortit el número 3 de “La Safor Llibertària”!

En este número encontrarás comentarios sobre actualidad, sobre la dictadura de los hidro-carburantes, sobre hechos históricos o sobre pensamiento anarquista.  ¿Sabías que con el estallido revolucionario de 1936, los habitantes de Beniopa, en La Safor, organizados en la Colectividad Confederal Campesina de la CNT, convirtieron el pueblo en una colectividad anarquista, socializando las herramientas y medios de producción?  ¿O también que en septiembre de 1911 la Unión Agrícola de Cullera, adherida a la CNT, decretó una huelga pacífica en la ciudad que acabó con enfrentamientos con la guardia civil de Alfonso XIII?

También os exponemos nuestro proyecto autogestionario, recuperar el antiguo el Ateneo Libertario de Gandia, os contamos su historia y los usos sociales que queremos darle.

Descarga el número pulsando sobre la imagen, al final del post.

Porque ni el Anarquismo se puede apartar de la Revolución Social, ni la Revolución Social puede apartarse del Anarquismo...

*             *              *

Al número trobaràs comentaris sobre actualitat, sobre la dictadura dels hidro-carburants, sobre fets històrics, o sobre pensament anarquista.  Sabies que amb l’esclat revolucionari de 1936, els habitants de Beniopa, a La Safor, organitzats en la Col·lectivitat Confederal Camperola de la CNT, van convertir el poble en una col·lectivitat anarquista, socialitzant les ferramente i els mitjans de producció?  O també que al setembre de 1911 la Unió Agrícola de Cullera, adherida a la CNT, va decretar una vaga pacífica a la ciutat que acabà amb enfrontaments amb la guàrdia civil d’Alfons XIII?

També us exposem el nostre projecte autogestionari, recuperar l’antic l’Ateneu Llibertari de Gandia, us expliquem la seva història i els usos socials que volem donar-li.

Descarrega't el número prement sobre la imatge.

Perquè ni l'Anarquisme es pot apartar de la Revolució Social, ni la Revolució Social es pot apartar de l'Anarquisme...

Amb un glop d’aigua tot els mossos entren

Si de sobte ens feren córrer una cursa de fons de 150 km seguits i sense parar per a res, el més probable seria que ens desmaiàrem i hagueren de dur-nos a un hospital.  Però si hui ens fan córrer deu minuts i ens deixen descansar, i demà una pocs kilòmetres més i també ens deixen descansar, haurem recorregut tota aquella distància pràcticament sense adonar-nos-en. 

Això és el que està fent el govern feixista de Rajoy.  Ens fa córrer cap a la nostra mort en vida, cap a la misèria econòmica i social, però de mica en mica per a que nos ens escarotem i pugem arribar per nosaltres mateixa i sense necessitat de forçar el recorregut.  I la població no s’adona què cada dia es troba més extenuada i apagada.  Primer una reforma d’educació, al cap d’uns mesos una reforma del codi penal, deixant algun temps de prevenció, una altra reforma, ara laboral, i entre reforma i reforma, decrets lleis i repressió als carrers.

Si totes aquestes reformes s’hagueren dut a terme en el termini d’un o dos mesos, qui sap què haguera pogut passar en el país.  Però ells ho saben perfectament i n’actuen seguint una estratègia perfectament planificada, i quan escriuen un u, ja saben on van a escriure el quatre.  I és que amb un glop d’aigua tot els mossos entren

A nosaltres, però, ens manca aquesta estratègia a l’hora d’organitzar-nos i lluitar.  No planifiquem a llarg termini, i si les arrels dels conflictes són profundes, tant o més profunds hauran de ser els nostres plantejaments. 

No valen les excuses, no val dir “no estem preparats”, “som poca gent”, “ens ve gran”...  Si no ho intentem, si no comencem mai, si no ens apropem a qui sofreix els atacs de l’estat i els oferim alternatives clares i justes des de la nostra solidaritat i compromís, no tenim cap dret a rebutjar aquestes idees, i molt menys a dir a qui les expose que és irrealitzable.

Com molt bé diu la frase, “no és hora de lamentar-se, és hora d’organitzar-se i lluitar”.  Però hem de lluitar amb estratègia, marcant-nos objectius a llarg termini i no sols a curt termini.  El curt termini arriba fins demà, però per caminar fins la Revolució Social hi ha més d’un dia de marxa.